Inter-mitjans de comunicació

El poder està dispers; axó és un fet. I els mecanismes per a generar-lo i mantenir-lo sembla que també son mòbils i inestables…. com quasi tot des que Zygmunt Bauman ens va il·lustrar sobre cóm es i serà la realitat líquida.  L’aire i l’aigua són elements en emergència en una societat virtual –que no virtuosa-, elements que porten notícies, coneixement, rumors i comentaris amunt i avall sense comprovació, rigor, o simple acostament a la realitat.

Distingir entre lo real i lo imaginari –en un mateix- o imaginat pels altres és cada cop més difícil.  També ja el constructivisme de Mahoney ens apunta la importància de “crear realitats” a partir de la expressió i les paraules, mes enllà de la anomenada “realitat objectiva”.

Per què dic axó ara és per que em comença a ser preocupant aquest tema com a possible “creador de realitats”, es a dir, constructor de veritats i mentides sense base real. Així col·locaríem la especulació –no econòmica, si no intel·lectual- en el centre de la realitat social, de forma que qualsevol pot generar opinió i fets, contra-opinió i contra-fets amb facilitat i eficàcia.

La socialització i democratització que signifiquen les tecnologies de la informació son un avenç indiscutible. Que tota persona pugui publicar la seva opinió i reflexions, compartir la seva experiència i presentar-se al món de forma oberta i sincera es, evidentment un progrés social mai imaginat fa només quinze anys i que ha revolucionat l’àmbit de la comunicació humana.  

Però a mes d’un fenomen social, la comunicació ja és una industria, un sector rellevant i potent que pot fer que països occidentals, com Catalunya,  activin la producció, desenvolupin la innovació i spin-off derivades, facilitin la creació de xarxes interconnectades que multipliquin els efectes de la generació de coneixement i recerca, de bones pràctiques, de diàleg internacional i local, entre d’altres.   I així ens trobem amb un sector estratègic de gran calat, no només com a sector industrial propi, si no també com a vehicle indispensable pel desenvolupament de tots els altres: l’eina, el mitjà, l’escenari i el futur.

És per axó mes important encara que l’arquitectura d’aquest sector no només faciliti la extensió del coneixement i la comunicació, des del paradigma de globalització ja començat, si no també que faciliti oportunitats per l’interès i la interacció en lo local, “allò que pertoca el sentiment de pertinença a una comunitat abastable”, tal com comenta Àlex Gutiérrez, president de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC).  

La oportunitat de generar espais de comunicació i interacció també en l’àmbit polític i ciutadà poden permetre la extensió d’idees, el debat i la creació de xarxes que facin emergir nous conceptes, noves idees i noves formes de participació en els espais de poder i decisió.  No es tracta d’una possibilitat que han de “permetre” els poders establerts, si no que JA HI ÉS.  És una realitat,  una nova realitat, construïda a partir de les paraules, les opinions, la energia de moltes persones en una mateixa direcció.

En aquests moments en que les incerteses son més que les certeses, i en que la desconfiança cap els poders establerts es va estenent com una taca negra, que només pot fer mal al cor de la nostra democràcia, seria bo potenciar les eines de comunicació “alternatives” per que, pot ser, si no ho fem, acabaran deixant de ser alternatives i passaran a ser les principals.  Estaria be, per altre banda..... davant l’impetrable retrocés en la qualitat i neutralitat dels mitjans de comunicació tradicionals –premsa i televisió- que es dediquen a construir realitats cada cop més simplificades, cada cop més estereotipades, cada cop mes allunyades de la complexitat real.

I esdevenen així poders sense ser-ho legítimament, sense contrast, sense possibilitat de rèplica. Als ciutadans nomes ens queda comprar o no el diari o encendre o no la televisió. La opció a un o altre mitjà es ja fictícia, en tant que estàs condemnat a llegir o escoltar la realitat construïda per un altre, a acostar-te a la seva opinió i interpretació, sense saber quins interessos hi ha darrera la seva opinió.  Veritats que s'amaguen i falsetats que es configuren realitat...

Però aquest és un sector –els mitjans clàssics de comunicació- que hauran per força de canviar. No quedaran exents de la incredulitat ciutadana o la “desafecció informativa”  -també aquesta-  veient poc a poc minvat el seu poder real sobre les realitats que volen construir per aconsseguir altres realitats –polítiques aquest cop- que els permeten sobreviure.   

Referències:

Bauman, Zygmunt (2007) Amor Líquido, Fondo de Cultura Económica de España, 2007

Mahoney, Michael (2005) Psicoterapia Constructiva: Una guía practica. Ediciones Paidos Ibérica. España.