Inquietuts compartides

2010 està sent un any carrusel... d'aquells que animen la vida quotidiana però que sovint provoquen vertigen. L'Estat ha hagut d'enfrontar per fi una situació que ha estat difícil de copsar des de fa més de dos anys i que ja es podia preveure pel creixement desmesurat -i artificial- de la economia els darrers quinze anys. Tant la banca com les empreses i els particulars assistien estupefactes a una facilitat extrema en el desenvolupament econòmic que, tard o d'hora -tots ho pensàvem-, havia d'acabar d'alguna manera.  I ha acabat malament, tant pels estats, com per la banca, i especialment per a les empreses i els particulars.

Si sortirem reforçats i havent après alguna lliçó o si intentarem per la via que sigui retornar al paradís –per alguns- que s’ha viscut ho sabrem en breu. Però no sembla que els moviments dels que representen els mercats i, per tant, el capital, vagin en la línia de fer examen de consciència.

Divendres i dissabte, a S’Agaró, es va celebrar la tradicional trobada d’Economia, organitzada per la Fundació Olof Palme, i allà van coincidir representants del Govern central, de l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya, de la banca i del món empresarial. Malgrat algun reconeixement tímid per part d’algun dels banquers allà presents, en sentit general era el d’haver traspassat els límits, sí, però no per un dèficit estructural en la relació entre mercat, estat i ciutadans, si no més aviat per haver comès un error de càlcul, del que ara han de pagar les conseqüències.

Si no hi ha reconeixement de culpa, ni reflexió comuna sobre el que ha provocat la crisi econòmica (diem-li directament avarícia), evidentment no hi ha cap intenció de modificar la estratègia.  Les tàctiques de la banca si han estat àgils i sembla ser que efectives, al menys a Espanya: han aconseguit que els ciutadans i ciutadanes (per a ells: els dipositaris) no haguem tret els diners dels nostres comptes. Han aconseguit que els seus deutors –majoritàriament les administracions públiques i les empreses- els hi hagin retornat els deutes sobre els quals tots es van acostumar a funcionar.  Han aconseguit ser el canal principal –quasi únic fins a la creació darrerament de la iniciativa ICO Direct- del finançament públic per a empreses, amb una més que qüestionable eficàcia en la agilitat i adequació de cessió dels diners públics a les empreses més compromeses en la seva continuïtat.

Hem d’aprendre una cosa de la banca: sempre guanyen. Més o menys, però la seva lògica està en guanyar, i ho fan be. Cal reduir l’univers d’entitats bancàries per tal d’ajustar-se al moment econòmic actual. D’acord, sembla evident que una tàctica de reducció quantitativa ha de produir l’efecte desitjat. La qüestió és si seran capaços de realitzar una reflexió qualitativa, es a dir, analitzar quina és la seva funció a la societat, quin és el seu paper respecte els estalvis de les persones treballadores, respecte les persones que s’aventuren a crear una empresa per donar-se ocupació a elles mateixes i compartir-la amb uns quants més, respecte els governs i administracions que tenen cura del benestar de tots, inclosos els propis financers.

Si la intel·ligència forma part de la seva genètica, que segur que en forma, seran capaços de veure que, si tot en aquest món esta avui en dia relacionat, el benestar de les persones passa per tenir feina, que tenir feina passa per una oferta laboral segura i ajustada a la societat, que aquesta oferta necessita estabilitat en la dinàmica de la oferta i la demanda i que aquesta dinàmica te un equilibri precari que, també des de la banca, es pot col·laborar a mantenir.

Estic segura de que els governs i els propis directius bancaris estan en condicions de pensar junts en la mateixa direcció, més enllà de tenir relacions complementàries: uns com a reguladors (poc encara, està clar) altres com a regulats; uns com a finançats (massa, està clar) altres com a finançadors...

Seguirem estant en les seves mans, però si pot ser en menys proporció tothom estaríem més segurs.