Son deu les dones víctimes de violència de gènere a Catalunya aquest any, a dia d’avui. Avui que també es el dia mundial de lluita contra el càncer de mama. Vint-i-tres edificis emblemàtics a tota Espanya s’il·luminaran de color rosa per recordar-nos a totes les dones que la lluita més efectiva contra aquesta malaltia és la prevenció.
Una malaltia que afecta a una dona cada trenta segons al món, segons l’ONU; una malaltia en augment que cada cop és més freqüent entre les dones i que cada cop es detecta en edats més joves, al voltant dels 40-45 anys. És, però, un dels càncer que te més bon pronòstic, un en els que s’ha avançat més en el tractament i en la detecció precoç. I ens felicitem.
Ahir també vàrem tenir una gran notícia, en haver-se descobert per una catalana, veïna meva a Sant Cugat per cert, el conjunt de principals causes del càncer de coll d’úter, un dels que també concentrava més casos en els darrers anys. Havíem trobat una vacuna prou eficaç i ara estem en camí de trobar el tractament. La felicitem i li donem les gràcies.
Mentre avancem en unes coses, importants i determinants per a la salut de les dones, no aconseguim evitar d’altres: les morts per homicidi. Homicidis que ja deixen a molts insensibles, confosos però insensibles. ¿Què passa en una societat en la que les dones avancem en moltes àrees de la vida i som objecte, alhora, de tal brutalitat, de tal violència, d’aquest desig incontrolat d’aniquilació?
Els aspectes socials son més complexos que les cèl·lules i el treball de laboratori, això està clar. Les ciències humanes i socials no poden abastar amb tota la seva extensió i intensitat les raons del comportament humà, els elements que configuren la personalitat, el comportament, els sentiments.
¿Què passa pel cap d’un home que mata la seva parella o ex-parella? Deu pensar que ella no te dret a viure si ell no ho permet, que no pot ser feliç si no està amb ell o ell no ho és, que no hauria de ser capaç de començar una nova vida sense que ell estigui en el seu centre. L’amor i l’odi són extrems d’una mateixa corda, diuen, i sovint circulem pels intermitjos segons circumstàncies externes, però sobretot internes. Però reculem. Reflexionem i procurem que allò que ens està fent mal, els sentiments que són més destructius que constructius no s’apoderin de nosaltres, no facin de nosaltres un trist espectre del que veritablement som.
¿Per què, dons, alguns homes deriven cap a una destrucció total, que els destrueix a ells mateixos, que els porta a vegades, com en el recent cas de Tarragona, a acabar també amb els seus fills?
¿Per què? ¿Per què? Cal comprendre com són les relacions humanes per aproximar-se. Per entendre. I alguns ho fem, ho intentem. Podríem fins i tot explicar-ho. Però mai justificar-ho. Per que hi ha un rerafons masclista profund i primari, inherent a com entendre la pròpia identitat com a home, a una visió del mon egocèntrica i possessiva que fa que no caigui ara i aquí en la temptació de voler aproximar-me més als per què.
Per què? Dons per que fa mal. Que matin les dones per que ja no estimen els homes, homes que en el fons no han conegut mai el sentiment d’estimar. Els que estimem sabem que es impossible anar d’un extrem de la corda a l’altre: si has estimat pots quedar-te al mig de la corda, però mai anar a l’extrem. Si saps com son molts homes, parelles, germans, fills, saps que son éssers capaços d’estimar, lluny de la possessió i lluny de la violència.
Però ells arribem a l’extrem. Maten i es maten o es condemnen. Trista realitat, la d’unes i la dels altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario