Nous temps, nous estils de vida

                                                                                                                                   

Nova gestió del temps i de l’espai                     

A Valladolid s’acaba de celebrar aquests dies el V Congreso Nacional para racionalizar los horarios españoles, organtizat per l’Asociación para la racionalización de los horarios españoles, i presidit per importants membres de la societat i el govern espanyol. No tindrem en compte de devia estar per allà l’alcalde de Valladolid, conegut mundialment per la seva sensibilitat i savoir faire. El senyor Ignacio Buqueras, president de la esmentada Associació ja fa temps que treballa per assolir aquest objectiu, a priori fàcil d’entendre i compartir, però tant complicat –sembla- d’assolir.  Som un dels països de la Unió Europea en el que més hores es treballa i en el que hi ha menys productivitat.  Vaja.... Si alguna cosa no fem be, per què no estem disposats a canviar?  Si ja fa anys que un sector important de la societat està reclamant la necessitat de fer més compatibles els horaris laborals amb els familiars i personals, i si ja està demostrat que aquesta compatibilitat incrementa la productivitat a les empreses.  Com veiem en alguna de les publicacions en relació a les conclusions del Congrés, també les corrents de la dreta ideològica estan en aquesta línia, en la que circulen totes les promeses electorals, però on no sempre es troben resultats efectius.

(http://www.elmundo.es/elmundo/2010/10/20/castillayleon/1287601238.html)

En el manifest de l’associació hi ha unes premisses que qualsevol persona, especialment si s’ocupa principalment de la vida domèstica i la cura de la família, estaria disposada a signar. Jo les reclamo i les reconec, ja que la vida quotidiana es –siguem de la orientació política que siguem- molt semblant per a tots i totes.

(http://www.horariosenespana.es/manifiesto/manifiesto.php)

Però el que cal preguntar-se és com es pot estendre una nova cultura del temps a la nostra societat, que es pot impulsar des de les administracions i poders públics, però s’ha de fer efectiva a tots els escenaris del mon del treball. Els sindicats no es fan ressò d’aquestes demandes de la societat, no per que representin un segment de classe social (si és que encara es així) si no per que estan altament masculinitzats.  No deuen considerar com a prioritat defensar la igualtat d’oportunitat de les dones, especialment en els segments més baixos –a nivell educatiu i socioeconòmic- de la societat.  Paradoxal, oi?   Jo diria que és una de les moltes asincronies dels sindicats en relació a la societat treballadora, que ja no està representada per un segment homogeni i en bloc dels treballadors, si no que és diversa i fluctua segons el cicle vital de les persones.

I a la empresa? ¿Què fa que sigui tant difícil transformar els hàbits i cultura de les empreses?  A aquestes alçades, queda clar que els que marquen les regles en els horaris, criteris de promoció professional, i manteniment del status quo a les organitzacions segueixen sent aquells que no tenen cap interès en equilibrar la seva vida amb més dedicació a la seva vida personal.  Alguns comencen a veure, però, que la seva salut i benestar passa necessàriament per aquí: ja fa anys que estudis sobre comportament tipus A (el associat a l’executiu i workalcoholic o addicte al treball) està relacionat directament amb les malalties coronaries, la tensió arterial elevada, els infarts i altres accidents vasculars. I si aquest patró ha estat tradicionalment associat als homes, quan les dones l’han adoptat –imitant els patrons masculins a la feina- també han començat a desenvolupar malalties d’aquest tipus.

Si no és per sentit comú, haurem de canviar per canvis externs. La crisi econòmica mundial pot generar escenaris que permetin la flexibilització de les condicions de treball. L’atur a les economies occidentals generarà aviat processos d’innovació tant en el sector privat com en el públic, amb noves formes de treball (teletreball, bancs d’hores de treball, contractació parcial d’ex-empleats i jubilats, sub-contractacions fragmentades, concursos d’idees i projectes d’empreneduria,  etc.) Potser serà aleshores el moment, de reordenar el treball com a recurs imprescindible per a la vida a les societats modernes, havent après, però, que es un bé a compartir, que pot generar desequilibris tant personals com a la societat a la pertanyem. Que no és ja més l’únic camí per a sentir-se integrat i útil al món. Que l’equilibri entre lleure, treball, auto-formació i benestar personal és l’estàndard desitjat a la societat del futur, deixant en el seu lloc just el desig de guany econòmic i de consum compulsiu.

Noves formes de relació productiva

És una paradoxa que en un món cada cop més interconnectat sigui cada cop més difícil saber cooperar i col·laborar entre diferents agents. La dispersió d’esforços i la competitivitat que ha emergit en les darreres dècades, tant en el món de la empresa, com en les universitats i el mercat en general, haurà de revisar els seus paràmetres de divisió, en ares a concentrar esforços, generar més massa crítica per actuar de forma més efectiva i poder projectar en un futur més estable els avenços que es desenvolupin a cada sector. No ens podem permetre el luxe de la divisió excessiva, la compartimentació dispersa i la pèrdua de força creativa i productiva.

En aquesta dinàmica de creació oberta i producció organitzada, l’espai territorial idoni ja comencen a ser clarament les macro-regions, en alguns continents més definides que en altres. Espais més enllà dels països i les micro-regions que dibuixen el seu entorn d’interrelació i interinfluència segons interessos propis, estils culturals o proximitat geogràfica.  En aquest sentit, Catalunya fa anys –i fins i tot segles- que tendeix a una relació cultural i comercial amb altres països mediterranis, si no amb exclusivitat, sí clarament amb preferència.

Segons la Universitat de Maryland, hi ha 40 macro-regions on es concentra el 18% de la població mundial, el 66% de l’activitat econòmica i el 86% de les patents. En el nou ordre econòmic mundial, es factible que la geografia d’aquestes macro-regions experimenti variabilitats, d’acord a la emergència de noves regions i països, especialment a Àsia i Sudamèrica, i la necessitat de readaptació i innovació en altres, tradicionalment protagonistes (Estats Units i Europa)

La tant reclamada “innovació” en els països europeus i altres occidentals que van perdent pistonada en l’ordre de competència mundial, requereix d’habilitats específiques i molt diferents a les dels actuals líders i empresaris que encara mouen els mecanismes del poder. Per innovar, en principi, cal no ser conservador. Sembla obvi, però curiosament el que més costa en aquests moments, a Europa com a mínim, es trobar suport a iniciatives innovadores que no vagin en la línia de mantenir condicions, tornar als equilibris perduts, plantejar de nou el consum dels ciutadans com a única forma de restabliment dels estàndards perduts –per alguns- de productivitat i beneficis.

Els i les innovadors/es, segons un estudi de la Wharton i Harvard School, ha de tenir cinc habilitats: qüestionar-se les coses, observar en detall, poder experimentar, practicar un networking extens i intens, i ser capaç d’associar idees aparentment no relacionades, a partir d’una visió de globalitat. Aquella habilitat ja enunciada fa un temps “Pensar en global i actuar en local” ja no és només una característica d’alguns, si no que emergeix clarament com a una necessitat. I ara toca, desprès d’haver ampliat la mirada durant un temps i haver promogut així una globalització ja quasi integral –mental i física-, toca, deia, tornar a invertir il·lusió i dedicació a lo local, al potencial del que tenim més a prop, del que sabem fer i tenim a l’abast, del que ens és propi i necessari per a la supervivència, com a persones, com a comunitat, com a nació. 

Un nou ordre, dins una nova visió, dins un nou temps.

10 DONES

10 DONES

Son deu les dones víctimes de violència de gènere a Catalunya aquest any, a dia d’avui. Avui que també es el dia mundial de lluita contra el càncer de mama. Vint-i-tres edificis emblemàtics a tota Espanya s’il·luminaran de color rosa per recordar-nos a totes les dones que la lluita més efectiva contra aquesta malaltia és la prevenció.

Una malaltia que afecta a una dona cada trenta segons al món, segons l’ONU; una malaltia en augment que cada cop és més freqüent entre les dones i que cada cop es detecta en edats més joves, al voltant dels 40-45 anys. És, però, un dels càncer que te més bon pronòstic, un en els que s’ha avançat més en el tractament i en la detecció precoç. I ens felicitem.

Ahir també vàrem tenir una gran notícia, en haver-se descobert per una catalana, veïna meva a Sant Cugat per cert, el conjunt de principals causes del càncer de coll d’úter, un dels que també concentrava més casos en els darrers anys. Havíem trobat una vacuna prou eficaç i ara estem en camí de trobar el tractament.  La felicitem i li donem les gràcies.

Mentre avancem en unes coses, importants i determinants per a la salut de les dones, no aconseguim evitar d’altres: les morts per homicidi.  Homicidis que ja deixen a molts insensibles, confosos però insensibles. ¿Què passa en una societat en la que les dones avancem en moltes àrees de la vida i som objecte, alhora, de tal brutalitat, de tal violència, d’aquest desig incontrolat d’aniquilació?

Els aspectes socials son més complexos que les cèl·lules i el treball de laboratori, això està clar. Les ciències humanes i socials no poden abastar amb tota la seva extensió i intensitat les raons del comportament humà, els elements que configuren la personalitat, el comportament, els sentiments.

¿Què passa pel cap d’un home que mata la seva parella o ex-parella?  Deu pensar que ella no te dret a viure si ell no ho permet, que no pot ser feliç si no està amb ell o ell no ho és, que no hauria de ser capaç de començar una nova vida sense que ell estigui en el seu centre.  L’amor i l’odi són extrems d’una mateixa corda, diuen, i sovint circulem pels intermitjos segons circumstàncies externes, però sobretot internes. Però reculem. Reflexionem i procurem que allò que ens està fent mal, els sentiments que són més destructius que constructius no s’apoderin de nosaltres, no facin de nosaltres un trist espectre del que veritablement som.

¿Per què, dons, alguns homes deriven cap a una destrucció total, que els destrueix a ells mateixos, que els porta a vegades, com en el recent cas de Tarragona, a acabar també amb els seus fills?

¿Per què? ¿Per què?  Cal comprendre com són les relacions humanes per aproximar-se. Per entendre. I alguns ho fem, ho intentem. Podríem fins i tot explicar-ho.  Però mai justificar-ho. Per que hi ha un rerafons masclista profund i primari, inherent a com entendre la pròpia identitat com a home, a una visió del mon egocèntrica i possessiva que fa que no caigui ara i aquí en la temptació de voler aproximar-me més als per què. 

Per què?  Dons per que fa mal. Que matin les dones per que ja no estimen els homes, homes que en el fons no han conegut mai el sentiment d’estimar. Els que estimem sabem que es impossible anar d’un extrem de la corda a l’altre: si has estimat pots quedar-te al mig de la corda, però mai anar a l’extrem. Si saps com son molts homes, parelles, germans, fills, saps que son éssers capaços d’estimar, lluny de la possessió i lluny de la violència.

Però ells arribem a l’extrem. Maten i es maten o es condemnen. Trista realitat, la d’unes i la dels altres.

Inter-mitjans de comunicació

El poder està dispers; axó és un fet. I els mecanismes per a generar-lo i mantenir-lo sembla que també son mòbils i inestables…. com quasi tot des que Zygmunt Bauman ens va il·lustrar sobre cóm es i serà la realitat líquida.  L’aire i l’aigua són elements en emergència en una societat virtual –que no virtuosa-, elements que porten notícies, coneixement, rumors i comentaris amunt i avall sense comprovació, rigor, o simple acostament a la realitat.

Distingir entre lo real i lo imaginari –en un mateix- o imaginat pels altres és cada cop més difícil.  També ja el constructivisme de Mahoney ens apunta la importància de “crear realitats” a partir de la expressió i les paraules, mes enllà de la anomenada “realitat objectiva”.

Per què dic axó ara és per que em comença a ser preocupant aquest tema com a possible “creador de realitats”, es a dir, constructor de veritats i mentides sense base real. Així col·locaríem la especulació –no econòmica, si no intel·lectual- en el centre de la realitat social, de forma que qualsevol pot generar opinió i fets, contra-opinió i contra-fets amb facilitat i eficàcia.

La socialització i democratització que signifiquen les tecnologies de la informació son un avenç indiscutible. Que tota persona pugui publicar la seva opinió i reflexions, compartir la seva experiència i presentar-se al món de forma oberta i sincera es, evidentment un progrés social mai imaginat fa només quinze anys i que ha revolucionat l’àmbit de la comunicació humana.  

Però a mes d’un fenomen social, la comunicació ja és una industria, un sector rellevant i potent que pot fer que països occidentals, com Catalunya,  activin la producció, desenvolupin la innovació i spin-off derivades, facilitin la creació de xarxes interconnectades que multipliquin els efectes de la generació de coneixement i recerca, de bones pràctiques, de diàleg internacional i local, entre d’altres.   I així ens trobem amb un sector estratègic de gran calat, no només com a sector industrial propi, si no també com a vehicle indispensable pel desenvolupament de tots els altres: l’eina, el mitjà, l’escenari i el futur.

És per axó mes important encara que l’arquitectura d’aquest sector no només faciliti la extensió del coneixement i la comunicació, des del paradigma de globalització ja començat, si no també que faciliti oportunitats per l’interès i la interacció en lo local, “allò que pertoca el sentiment de pertinença a una comunitat abastable”, tal com comenta Àlex Gutiérrez, president de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC).  

La oportunitat de generar espais de comunicació i interacció també en l’àmbit polític i ciutadà poden permetre la extensió d’idees, el debat i la creació de xarxes que facin emergir nous conceptes, noves idees i noves formes de participació en els espais de poder i decisió.  No es tracta d’una possibilitat que han de “permetre” els poders establerts, si no que JA HI ÉS.  És una realitat,  una nova realitat, construïda a partir de les paraules, les opinions, la energia de moltes persones en una mateixa direcció.

En aquests moments en que les incerteses son més que les certeses, i en que la desconfiança cap els poders establerts es va estenent com una taca negra, que només pot fer mal al cor de la nostra democràcia, seria bo potenciar les eines de comunicació “alternatives” per que, pot ser, si no ho fem, acabaran deixant de ser alternatives i passaran a ser les principals.  Estaria be, per altre banda..... davant l’impetrable retrocés en la qualitat i neutralitat dels mitjans de comunicació tradicionals –premsa i televisió- que es dediquen a construir realitats cada cop més simplificades, cada cop més estereotipades, cada cop mes allunyades de la complexitat real.

I esdevenen així poders sense ser-ho legítimament, sense contrast, sense possibilitat de rèplica. Als ciutadans nomes ens queda comprar o no el diari o encendre o no la televisió. La opció a un o altre mitjà es ja fictícia, en tant que estàs condemnat a llegir o escoltar la realitat construïda per un altre, a acostar-te a la seva opinió i interpretació, sense saber quins interessos hi ha darrera la seva opinió.  Veritats que s'amaguen i falsetats que es configuren realitat...

Però aquest és un sector –els mitjans clàssics de comunicació- que hauran per força de canviar. No quedaran exents de la incredulitat ciutadana o la “desafecció informativa”  -també aquesta-  veient poc a poc minvat el seu poder real sobre les realitats que volen construir per aconsseguir altres realitats –polítiques aquest cop- que els permeten sobreviure.   

Referències:

Bauman, Zygmunt (2007) Amor Líquido, Fondo de Cultura Económica de España, 2007

Mahoney, Michael (2005) Psicoterapia Constructiva: Una guía practica. Ediciones Paidos Ibérica. España.

Inquietuts compartides

2010 està sent un any carrusel... d'aquells que animen la vida quotidiana però que sovint provoquen vertigen. L'Estat ha hagut d'enfrontar per fi una situació que ha estat difícil de copsar des de fa més de dos anys i que ja es podia preveure pel creixement desmesurat -i artificial- de la economia els darrers quinze anys. Tant la banca com les empreses i els particulars assistien estupefactes a una facilitat extrema en el desenvolupament econòmic que, tard o d'hora -tots ho pensàvem-, havia d'acabar d'alguna manera.  I ha acabat malament, tant pels estats, com per la banca, i especialment per a les empreses i els particulars.

Si sortirem reforçats i havent après alguna lliçó o si intentarem per la via que sigui retornar al paradís –per alguns- que s’ha viscut ho sabrem en breu. Però no sembla que els moviments dels que representen els mercats i, per tant, el capital, vagin en la línia de fer examen de consciència.

Divendres i dissabte, a S’Agaró, es va celebrar la tradicional trobada d’Economia, organitzada per la Fundació Olof Palme, i allà van coincidir representants del Govern central, de l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya, de la banca i del món empresarial. Malgrat algun reconeixement tímid per part d’algun dels banquers allà presents, en sentit general era el d’haver traspassat els límits, sí, però no per un dèficit estructural en la relació entre mercat, estat i ciutadans, si no més aviat per haver comès un error de càlcul, del que ara han de pagar les conseqüències.

Si no hi ha reconeixement de culpa, ni reflexió comuna sobre el que ha provocat la crisi econòmica (diem-li directament avarícia), evidentment no hi ha cap intenció de modificar la estratègia.  Les tàctiques de la banca si han estat àgils i sembla ser que efectives, al menys a Espanya: han aconseguit que els ciutadans i ciutadanes (per a ells: els dipositaris) no haguem tret els diners dels nostres comptes. Han aconseguit que els seus deutors –majoritàriament les administracions públiques i les empreses- els hi hagin retornat els deutes sobre els quals tots es van acostumar a funcionar.  Han aconseguit ser el canal principal –quasi únic fins a la creació darrerament de la iniciativa ICO Direct- del finançament públic per a empreses, amb una més que qüestionable eficàcia en la agilitat i adequació de cessió dels diners públics a les empreses més compromeses en la seva continuïtat.

Hem d’aprendre una cosa de la banca: sempre guanyen. Més o menys, però la seva lògica està en guanyar, i ho fan be. Cal reduir l’univers d’entitats bancàries per tal d’ajustar-se al moment econòmic actual. D’acord, sembla evident que una tàctica de reducció quantitativa ha de produir l’efecte desitjat. La qüestió és si seran capaços de realitzar una reflexió qualitativa, es a dir, analitzar quina és la seva funció a la societat, quin és el seu paper respecte els estalvis de les persones treballadores, respecte les persones que s’aventuren a crear una empresa per donar-se ocupació a elles mateixes i compartir-la amb uns quants més, respecte els governs i administracions que tenen cura del benestar de tots, inclosos els propis financers.

Si la intel·ligència forma part de la seva genètica, que segur que en forma, seran capaços de veure que, si tot en aquest món esta avui en dia relacionat, el benestar de les persones passa per tenir feina, que tenir feina passa per una oferta laboral segura i ajustada a la societat, que aquesta oferta necessita estabilitat en la dinàmica de la oferta i la demanda i que aquesta dinàmica te un equilibri precari que, també des de la banca, es pot col·laborar a mantenir.

Estic segura de que els governs i els propis directius bancaris estan en condicions de pensar junts en la mateixa direcció, més enllà de tenir relacions complementàries: uns com a reguladors (poc encara, està clar) altres com a regulats; uns com a finançats (massa, està clar) altres com a finançadors...

Seguirem estant en les seves mans, però si pot ser en menys proporció tothom estaríem més segurs.

Por qué comunicar?

Gracias por estar aqui y ahora, compartiendo mis palabras.... eso, para empezar. Hoy me pregunto: por qué iniciar un blog?  Qué queremos contar a seres desconocidos y qué difusa necesidad de comunicación ampara iniciativas como ésta?  Las modas imperan, eso está claro y hoy en día si no te comunicas no existes. Hasta ese punto ha llegado el poder de los medios de comunicación: a imponer la entidad de uno/a mismo/a a través de la exposición del pensamiento. 

Por un lado, reconozco la rebeldía de ser una más de las que sucumbem a ese imperativo, pero por otro lado, admito y valoro la democratización que ofrece internet a todas las personas que tengan interés en exponer y exponerse. Sin intermediarios.  Eso está bien y por eso decido -no sin temor a la obligación que conlleva- añadirme a esta comunidad dispersa y desconocida, unida en el propósito de expresarse aunque dividida en lo individualizada que es este tipo de comunicación.  Quienes gustan de la tertulia, como a mi, lo entenderán. No sólo porque la mirada y los gestos sean tan o más importantes que las palabras, sino especialmente porque el todo es mucho más que la suma de las partes, ya sabeis...

Descartes nos ilustró en su Discurso sobre el Método, ya en 1637, con su famoso "pienso, luego existo", cuando nos habíamos contentado hasta entonces con un ir existiendo, pensando o sin pensar. Su razonamiento fué más abstracto de lo que hoy estaríamos dispuestos a creer aunque, en su momento, se le dió el crédito suficiente como para que ilustrase los siguientes siglos, colocando la razón en lo más alto de la actividad humana.  Hoy no sé si lo conseguiría, la verdad. Comunicar es más importante que pensar y mucho más que ser, incluso.  De hecho, "ser", lo que se dice "ser", no sabemos muy bien hoy en día en qué consiste.  Pero convenimos aquí que se trata de expresar ideas, no?

Así que si comunicar es existir hoy en día, debo decir antes que nada que no he conseguido dejar de ser sincera, a pesar de todo , y también que no sólo voy a utilizar estas páginas para comunicar, informar y compartir, sino también para opinar -con menos seguridades que cuando era más jóven, por suerte- y sobretodo para recibir vuestros comentarios, controvertidos o no, a favor o no, pero, por favor,siempre respetuosos.

He llamado a este blog "Política, Sociedad y Ciencia" porque son tres temas que me apasionan, sobre los que reflexiono y actúo, los tres pilares de un mundo que es el nuestro y sobre los que tenemos que ir realizando mejoras para que el futuro exista y para que el pasado haya tenido sentido.

Os invito a entrar en mi mundo y formar parte de él, si os apetece....