INTEGRANT POLÍTIQUES SOCIALS

Reconec que no he pogut acomplir el meu desig de desconnectar durant les vacances. He esperat, malgrat això, a tornar de forma oficial per compartir el pensament. Són quinze anys treballant en el sector del Benestar Social i dotze en el de Salut com per no tenir res a dir.  Però la forçada demora m’ajuda a haver pensar més de dos cops el que em passava pel cap i a donar-hi una volta que m’ajudi a extreure un punt de vista positiu –el que em cal- per seguir endavant.

A Catalunya portem uns mesos moguts en relació a les polítiques socials: retallades en l’àmbit sanitari, molt discutides tant a nivell professional, com ciutadà i polític.  Aquest mes d’Agost li ha tocat a les polítiques de Benestar Social, amb un intent de discreció que no ha estat possible. La “revisió” de la PIRMI, o renda mínima d’inserció, és un tema prou sensible com per fer-ho amb un nivell de consens elevat i amb uns criteris objectivament tècnics, de forma que no esdevingui combustible per a la crítica política i ciutadana.   Dues actuacions que semblen impulsives, poc meditades i menys consensuades.  L’estalvi econòmic s’ho val?  El debat està en la estructura dels sistemes, no cal oblidar-ho, i les accions impulsives nomès afecten a la conjuntura present. En tot cas, que la urgència no ens faci oblidar lo important.

Voldria plantejar alguns aspectes, encara que superficialment, no per que tingui afany de crítica, si no tot el contrari: m’interessa especialment aportar tots els elements que pugui per a que aquestes polítiques facin un pas endavant, en quantitat i en qualitat. Per que son polítiques substancials a l’exercici dels Drets Humans, com ho és la justícia; per que donen la talla d’una societat determinada; i per que els temps que venen ens demandaran, malauradament, més innovació i encert en l’atenció a les persones.

En primer lloc, reconèixer que fa molt de temps que el sector professional i gestor en aquests àmbits te identificats diversos problemes que no s’han aconseguit resoldre del tot:

-  la dificultat en la fiabilitat de les dades i l’agilitat dels mecanismes d’actualització.
-  la dispersió en la obtenció de la informació d’usuaris, en tractar-se de sistemes molt descentralitzats.
-  la manca d’instruments de gestió de la informació. Tot just fa poc es va implantar la Història Clínica compartida en el sector de la salut.

En segon lloc, cal revalidar la iniciativa de molts professionals i experts/es en relació a la compactació de serveis de salut i socials, especialment per a determinats col·lectius que son usuaris assidus i/o crònics d’aquests serveis i requereixen no només un “gestor únic” per al seu cas, si no també un projecte individualitzat, que reculli tots els aspectes sobre els que cal una intervenció.  Afegeixo tanmateix, en aquest sentit, una idea que encara és difícil de concretar, com és la gestió de “casos familiars”, en els que es pot fer una lectura global de les problemàtiques tant socials com de salut de famílies senceres i els seus membres. L’origen de les desigualtats socials en salut, de la pobresa i la marginació social, solen tenir arrels comunicants i, abordant-les alhora, s’obté molt més resultats que per separat.

En tercer lloc, es necessari ordenar el sistema social, d’acord a la Llei de Serveis Socials aprovada pel Parlament fa pocs anys, no només en quant a Cartera de Serveis si no també a nivell territorial, tenint en compte que la pobresa i la marginació social no son fenòmens estàtics si no que estan subjectes a mobilitat, així com a la qualificació del grau de risc personal que comporten.  Tenir un mapa dinàmic dels barris i ciutats on es concentra el risc social per als diferents col·lectius seria molt útil per encetar un quart aspecte que ja assenyalo: la manca de planificació social. Els serveis socials mantenen una inèrcia reactiva, es a dir, responen als problemes però no s’avancen. La construcció des dels ajuntaments dels serveis d’atenció primària, amb la dispersió en els models i ritme de creixement poden explicar en part aquest fenomen, que no passa a l’àmbit sanitari.  Malgrat això, ja és hora de disposar d’una planificació en l’àmbit social que integri, no només els instruments d’anàlisi de la informació, si no especialment, sigui capaç de definir objectius estratègics a mig i llarg termini i també de definir els recursos econòmics, personals i normatius per desenvolupar-los.

Catalunya és diversa, es cert, però les necessitats de les persones son comunes i pertany als governs autonòmics cercar les fórmules adients per tres línies estratègiques cabdals, tant en salut com en benestar social:

1.      Avançar-se als problemes:  estudiar realitats, planificar accions, implementar programes de prevenció primària, secundària i terciària. Amb la diversitat territorial necessària.

2.      Guanyar en eficàcia en l’atenció a les persones:  es necessari revisar les prestacions, tant socials com sanitàries, que siguin més efectives (segons evidència científica). Actuar decididament en la compactació de serveis socials i sanitaris que actuïn sobre el mateix col·lectiu, compartint informació, estratègies d’intervenció i professionals. Implementar l’avaluació continuada en tots els nivells del sistema: usuari/a, servei, gerència, territori, professionals,etz

3.      Assegurar la integració de les persones que es veuen afectades per a una problemàtica social i/o de salut. Integració en l’àmbit del treball, del lleure, de la seva comunitat i participació social.

Hi ha molts punts sobre els que recolzar-se mútuament per guanyar en potencia i efectivitat en l’acció social i de salut.  Per què no comencem per aqui des del Govern, com ja fan molts ajuntaments de Catalunya i la resta d’Europa fa temps?

Podem estalviar guanyant en eficàcia o estalviar enfeblint les dinàmiques dels sistemes i creant malestar entre professionals i ciutadania.  Hi som a temps: diuen que les crisis signifiquen oportunitats.... es cert, si s'apunta a la direcció correcta.