En aquests moments, no voldria confondre desitjos amb realitat, i he de reconèixer que les meves tendències naturals em porten a ser imaginativa amb els desitjos, però també especialment crítica amb la realitat. He trobat, per sort, en moment el que estic, un punt d’equilibri entre les dues forces en el que ja em trobo còmode.
Què veig a Catalunya avui…. per una banda, podria sentir-me temptada a acollir-me al sentiment de desencís i frustració que s’ha vingut generant especialment en els darrers mesos, arran de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Sentiment llargament acaronat i promogut pels que, havent votat que sí en el Parlament al text de l’Estatut, ocultament desitjaven una retallada per poder atribuir en forma de fracàs un avenç que ells no varen mai ni posar sobre la taula. Em refereixo a Convergència i Unió, òbviament. Paradoxal, com a mínim, el no poder dir que no al que representava l’Estatut que varem aprovar entre tots, però haver desitjat estar ells els que haguessin tingut la idea, el valor i la empenta per dur a terme la iniciativa. Ara ja tothom sap i ha de reconèixer que va ser el PSC, a iniciativa del President Maragall, el que va endegar el procés i que ha estat el President Montilla, amb el seu equip, els que han entomat el repte, han hagut d’empassar-se (com tots nosaltres) una sentència controvertida i injusta i ara, des d’una posició institucional positiva, s’esmerçarà –si segueix governant- en traduir a la realitat, de diverses formes i maneres, els guanys i avenços que Catalunya necessita i que han quedat clarament fixats al Govern central. De moment, la vicepresidenta Sra. Salgado, ja ha compromès el pagament dels diners que, en ares dels acords pel finançament de Catalunya, estaven pactats.
La que ha parlat és la visió de la realitat. Els que coneixem el sector públic i cóm es marquen els ritmes i sistemes d’avenç a les polítiques, sabem que les coses s’han de fer així. Potser no és la forma en que, com a ciutadans, ens agradaria que anessin. Sembla tot massa complicat, llunyà, abstracte, desvinculat de la vida quotidiana de tothom. Fins fa no gaire temps, aquestes vicissituds procedimentals dels governs no eren conegudes: pel que sembla als mitjans de comunicació no els interessava com ara explicar als ciutadans les anades i vingudes de representants públics, en el marc estricte del compliment de la seva feina. Ara sembla que si, potser per que extreuen suc, no sempre ben intencionat en ares a informar a la ciutadania, si no més aviat per poder extreure conclusions tendendioses sobre males pràctiques, desencerts, opinions contraries, discussions internes, etc etc etc. Jo els hi diria que el que interessa veritablement a la ciutadania són els resultats finals, de la mateixa forma en que nosaltres obtenim un titular i una notícia impresa, sense ser coneixedors de qui ha indicat que és important ressaltar-la, a quina pàgina posar-la, quin to donar-hi, quins fets destacar i quins amagar. Convido a aquells que entren cada dia a casa nostre a deixar-se conèixer per dins fent, per exemple, un reality show sobre el món dels mitjans de comunicació i els seus lobbies: guanyarien en audiència i els ciutadans guanyaríem en coneixement crític.
Per què dic aixó? Per que una de les realitats que també observo en els darrers mesos és que les accions del Govern de Catalunya, que responen en més d’un 80% a les previstes en els programes electorals de 2006, que signifiquen una millora substancial en quasi totes les àrees de govern, que han aconseguit incorporar més d’un milió més de persones al nostre país, afavorint la integració de la majoria i la convivència en quasi tots els municipis de Catalunya, aquestes dic, no tenen el ressó proporcional en els mitjans de comunicació. Els i les ciutadanes tenim dret a saber, més enllà d’allò que hem pogut viure a la nostra persona, cóm ha avançat Catalunya i en quina direcció.
La realitat és aquesta: ha avançat i molt i en els següents dos post intentaré explicar cóm. Però ara voldria tornar a la visió de la realitat global i els meus desitjos.
Catalunya s’ha fet i està on esta per a la influència de molts factors. Em diran que a tot arreu passa igual, però no es cert, al menys a Espanya. No cal entrar en un recorregut històric sobre la nostra cultura i les institucions i nivells d’autogovern que estan impregnats en les nostres arrels. Això esta a la base de la nostra nació gravat a foc, encara que segurament te més rellevància per a uns o per a altres en el moment actual. Cal tenir en compte, però, que una nació de progrés, com la que jo vull, ha de mirar endavant i, sobretot, saber llegir el seu present. La recreació en el passat, tant a les nacions, els grups socials i les persones, ens porta a la nostàlgia i a una actitud reivindicativa. Pot ser una actitud justa –per veure reconeguda la veritat- però no sempre permet avançar.
Som una nació de progrés, precisament, per que sempre hem sabut introduir els canvis, incorporar noves persones i pobles, generar nou coneixement, imaginar futurs millors i posar-nos a treballar per aconseguir-los. Per que tenim una voluntat constant de créixer, d’incorporar-nos al mon i formar-ne part, de seguir sent pioners en molts aspectes. Aquesta és la Catalunya que som, que jo reconec i que vull que torni.
Vull que torni, per que els darrers mesos ha quedat estabornida, confosa i afeblida per un sentiment de frustració: la Espanya a la que pertanyem no ens entén, no ens accepta. Aquest passat 10 de Juliol tots estàvem amb el mateix ànim i, vaig pensar: no és bo sentir-se unit per un sentiment de rebuig, un sentiment atàvic que també ha quedat arrelat a moltes ànimes d’aquest país i que un govern de CiU es va dedicar durant vint i tres anys a revifar:l’enemic és Espanya.
Jo dic que no. Que Catalunya és una nació en un Estat de les autonomies, un Estat conformat per realitats molt diverses i sensibilitats variades, en el que la nostra és una, específica i concreta, la nostra si, pero una. Que el nostre poble vol la pau per davant de totes les coses, que reivindica la convivència que, de facto i molt intel·ligent i generosament, hem aconseguit entre tots i totes, als pobles i les ciutats, a les botigues, els llocs de treball, les famílies. Estem units com sempre i anem incorporant persones i idees com sempre, per que som un poble obert i pacífic en les seves arrels.
I aquesta és la Catalunya que vull que segueixi sent així. Crec sincerament que la gran majoria dels catalans i catalanes, nascuts aquí o allà, parlin la llengua que parlin, volen seguir mantenint el nivell de pau i convivència que hem tingut fins ara de forma modèlica. Que han de poder confiar en uns dirigents que orientin de forma seriosa el futur de Catalunya en el marc d’una Espanya federal, que permeti avançar en l’autogestió de les regions i en la seva autonomia en la presa de decisions, però que no trenqui amb unes arrels comunes i uns interessos de futur també comuns.
Tenim empenta i tenim seny: desig i realisme. Cal que recuperem la confiança a les nostres institucions i que les respectives forces polítiques juguin en la mateixa direcció en els grans temes de país i estiguin a l’alçada de la ciutadania.
I també m’agradaria, per acabar, que la ciutadania estigui a l’alçada del moment actual. Si ens varem mobilitzar els anys setanta i vuitanta per assolir unes llibertats mínimes que ens havien segrestat durant quaranta anys; si ens hem mobilitzat per millorar en el guany de drets i de quotes de benestar... ara toca decidir sobre la direcció que prendrà Catalunya en el marc de l’Estat espanyol i del món. Estem a una cruïlla i el 28 de novembre es decideix quina direcció prendre.
El meu desig és que els catalans i les catalanes hi participin massivament en aquesta decisió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario