LA MEVA CATALUNYA (II) Qualitat de vida i justícia social

                                                                                          

Visc en una de les terres més riques en quant a capacitat de treball, creativitat i també en quant a cultures. Al primer món, a la vora del Mar Mediterrani, un mar càlid i amable, frontera entre suds i nords de continents, entre cultures i races.  Em sento privilegiada i se reconèixer quin ha estat el camí fins aquí durant anys i segles. Les influències culturals que hem tingut, que ens han portat a una mentalitat oberta i integradora. L’esperit emprenedor que emana de les nostres arrels de comerciants, la nostra posició geoestratègica que ens fa cabdals pels de fora i pels de dintre d’Espanya.

Cada poble te la seva història i segurament el seu futur. El nostre, avui, esta tocat per la incertesa, per incerteses superposades, una sobre l’altre, en un moment històric crucial. La situació financera mundial ens ha tocat igual que a altres llocs del món, com una epidèmia que s’estén: el virus de l’avarícia i la irresponsabilitat d’uns i altres ha tingut les conseqüències que tothom ja sap i que encara s’hauran de manifestar en formes i intensitats ara desconegudes.

Però, a mes, demà es decideix si Catalunya optarà per un camí realista i possibilista en el marc del desenvolupament estatutari o be una deriva a la que ens porten forces independentistes, que han arreplegat la indignació i refús de molts i moltes catalanes a la sentència retalladora del Tribunal Constitucional.  I entre aquestes dues postures, decisives pel futur de Catalunya i de les següents generacions, està Convergència i Unió, que no es defineix al respecte, que es troba dividida en el seu sí respecte la qüestió, i que farà el que més li convingui, si demà el poble li atorga la seva confiança per a governar. El que li convingui a CiU, no necessàriament als catalans i catalanes.

La meva Catalunya, i li dic a qui governi en els proper quatre anys, ha de mantenir el seu esperit de poble integrador, que no rebutja l’altre per desconeixement o por, que afavoreix el desenvolupament de totes les persones, en el marc dels seus drets i les seves possibilitats.  Per aixo, cal ser conscient d’una cosa cabdal: l’actual sistema neoliberal ha portat i portarà a desigualtats entre les persones. No és una qüestió de governs, és una qüestió del sistema. Si s’és conscient, com ho son els partits d’esquerres, es pot lluitar per que les diferències no siguin tant grans i per a minimitzar els seus efectes. Si no es reconeix aquest fenomen, simplement es reprodueix i magnifica només per al propi exercici del poder.

Si hi ha desigualtats a Catalunya, i caldria veure cóm s’han vist afectades en els darrers dos anys per la crisi econòmica, hem de lluitar contra aquest fet, per justícia social i també per a economia d’esforços –fent servir arguments que serveixen a un cantó de l’espectre polític i al contrari-.  La justícia social es la bandera de les esquerres i em pregunto per què no ho és de les dretes. Per a la esquerra, totes les persones naixem amb els mateixos drets però no amb les mateixes oportunitats, segons l’entorn social, educatiu i altres.  Per a les dretes, hauria de ser igual: es un fet objectiu.  Però mentre la esquerra es rebel·la respecte a aquesta situació, a la dreta ja li va be que existeixin desequilibris, simplement per que ells solen estar en el cantó més afavorit. En tot cas, les obres de beneficència compensen els seus privilegis. Si no fos per la molt probable coincidència amb el sentiment cristià, no farien ni aixo.

Per economia d'esforços, per que si existeixen diferències molt extremes entre les possibilitats de les persones per a viure i desenvolupar-se, les conseqüències es manifesten en la manca de recursos econòmics per a sobreviure i la subseqüent necessitat de definir un seguit d'ajuts econòmics i serveis gratuïts des del sistema social. Per que les persones amb menys recursos tenen tendència a patir més malalties, durant més temps i amb més impacte per a la seva feina, família i altres efectes en el sistema sanitari, que ha de proveir de serveis a més ciutadans/es i durant més temps. Per que les persones que ja son grans i tenen dificultats per a la seva vida autònoma, si no tenen serveis, requereixen de les persones cuidadores, normalment dones, que no poden treballar i participar en la vida productiva del pais.  Quan menys igualtat d'oportunitats per a tothom, més necessitat de serveis que complementin les diferències per assolir els estàndards de qualitat de vida en les societats modernes.

A la esquerra ens interessa canviar les condicions, les regles del joc. Més difícil, més a contracorrent, més exigent amb nosaltres mateixos, més autocrític, més abstracte i difícil de concretar.  La crisi econòmica és una oportunitat per a reflexionar sobre el model productiu en el que ens hem basat els darrers anys i fer un pensament. ¿Quins serien els mecanismes per a fer escorar més cap al centre el timó?  La regulació de la banca, la simplificació de les cadenes de producció, la competitivitat versus complementarietat, el retorn a unitats de producció més petites, més controlades, revertint en part la globalització...  Tantes mesures que el mercat per si mateix no farà...

Així que el paper dels Estats és cabdal.  I aquí ens trobem amb diferències importants des de la dreta i des de la esquerra. No sembla que els remeis de la dreta europea estiguin donant bons resultats, al menys no igual a tots els països de la Unió.  Veure’m a on arribem.

Mentrestant, però, vull que a Catalunya no decaigui per culpa d’un govern de dretes la qualitat de vida de les persones, que s’ha anat conquerint en els darrers anys.  Les polítiques socials no són un "florero", a veure si ho entén tothom, inclosos els macroeconomistes. Les persones hi són, existeixen. O deixen de nàixer o moren abans, per que li quadrin els números als gestors.  L’alternativa és que vivim amb dignitat, així de fàcil. A Catalunya i Espanya s’han aprovat lleis que garanteixen que els Governs han de disposar de diners per a fer efectives les polítiques de salut, de serveis socials i de dependència.

No renunciarem a que les infants, adults i grans, a la Catalunya del segle XXI, gaudeixin del major potencial de salut i dels avenços sanitaris que estiguin disponibles. Que les persones grans passin la darrera etapa de la seva vida amb dignitat, amb serveis de suport, amb activitats de lleure, integrades a la societat com una persona més, amb el respecte i l’afecte que ens mereixen.  Que la violència en el sí de les famílies desaparegui: tolerància 0. Tots els suports i tots els ajuts, però ni un dubte a l’aplicar les lleis.

Que els nostres joves tinguin il·lusió pel seu futur: el puguin dibuixar en la seva ment i lluitar per ell. No podem permetre que tota una generació hagi de marxar a treballar fora de Catalunya per que no troben feina, ni ajuts per a la vivenda, ni expectatives de vida. Que puguin triar, construir el seu país, no perdre les arrels.

Espero i desitjo, de tot cor, que no hi hagi més fractures socials a casa nostra, que l’ús de la llengua sigui un instrument de convivència i mai d’enfrontament. 

Que la llibertat i la democràcia segueixen creixent i fent-nos créixer. Queda memòria per recordar quan no hi eren.

Encara queda memòria....

 

LA MEVA CATALUNYA (I): Una nació de progrés

PROGRÉS

   En aquests moments, no voldria confondre desitjos amb realitat, i he de reconèixer que les meves tendències naturals em porten a ser imaginativa amb els desitjos, però també especialment crítica amb la realitat. He trobat, per sort,  en moment el que estic, un punt d’equilibri entre les dues forces en el que ja em trobo còmode.

   Què veig a Catalunya avui…. per una banda, podria sentir-me temptada a acollir-me al sentiment de desencís i frustració que s’ha vingut generant especialment en els darrers mesos, arran de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Sentiment llargament acaronat i promogut pels que, havent votat que sí en el Parlament al text de l’Estatut, ocultament desitjaven una retallada per poder atribuir en forma de fracàs un avenç que ells no varen mai ni posar sobre la taula. Em refereixo a Convergència i Unió, òbviament.  Paradoxal, com a mínim, el no poder dir que no al que representava l’Estatut que varem aprovar entre tots, però haver desitjat estar ells els que haguessin tingut la idea, el valor i la empenta per dur a terme la iniciativa. Ara ja tothom sap i ha de reconèixer que va ser el PSC, a iniciativa del President Maragall, el que va endegar el procés i que ha estat el President Montilla, amb el seu equip, els que han entomat el repte, han hagut d’empassar-se (com tots nosaltres) una sentència controvertida i injusta i ara, des d’una posició institucional positiva, s’esmerçarà –si segueix governant- en traduir a la realitat, de diverses formes i maneres, els guanys i avenços que Catalunya necessita i que han quedat clarament fixats al Govern central.  De moment, la vicepresidenta Sra. Salgado, ja ha compromès el pagament dels diners que, en ares dels acords pel finançament de Catalunya, estaven pactats.

    La que ha parlat és la visió de la realitat. Els que coneixem el sector públic i cóm es marquen els ritmes i sistemes d’avenç a les polítiques, sabem que les coses s’han de fer així. Potser no és la forma en que, com a ciutadans, ens agradaria que anessin. Sembla tot massa complicat, llunyà, abstracte, desvinculat de la vida quotidiana de tothom. Fins fa no gaire temps, aquestes vicissituds procedimentals dels governs no eren conegudes: pel que sembla als mitjans de comunicació no els interessava com ara explicar als ciutadans les anades i vingudes de representants públics, en el marc estricte del compliment de la seva feina. Ara sembla que si, potser per que extreuen suc, no sempre ben intencionat en ares a informar a la ciutadania, si no més aviat per poder extreure conclusions tendendioses sobre males pràctiques, desencerts, opinions contraries, discussions internes, etc etc etc.   Jo els hi diria que el que interessa veritablement a la ciutadania són els resultats finals, de la mateixa forma en que nosaltres obtenim un titular i una notícia impresa, sense ser coneixedors de qui ha indicat que és important ressaltar-la, a quina pàgina posar-la, quin to donar-hi, quins fets destacar i quins amagar.  Convido a aquells que entren cada dia a casa nostre a deixar-se conèixer per dins fent, per exemple, un reality show sobre el món dels mitjans de comunicació i els seus lobbies: guanyarien en audiència i els ciutadans guanyaríem en coneixement crític.

   Per què dic aixó?  Per que una de les realitats que també observo en els darrers mesos és que les accions del Govern de Catalunya, que responen en més d’un 80% a les previstes en els programes electorals de 2006, que signifiquen una millora substancial en quasi totes les àrees de govern, que han aconseguit incorporar més d’un milió més de persones al nostre país, afavorint la integració de la majoria i la convivència en quasi tots els municipis de Catalunya, aquestes dic, no tenen el ressó proporcional en els mitjans de comunicació.  Els i les ciutadanes tenim dret a saber, més enllà d’allò que hem pogut viure a la nostra persona, cóm ha avançat Catalunya i en quina direcció.

   La realitat és aquesta: ha avançat i molt i en els següents dos post intentaré explicar cóm.  Però ara voldria tornar a la visió de la realitat global i els meus desitjos.

   Catalunya s’ha fet i està on esta per a la influència de molts factors. Em diran que a tot arreu passa igual, però no es cert, al menys a Espanya. No cal entrar en un recorregut històric sobre la nostra cultura i les institucions i nivells d’autogovern que estan impregnats en les nostres arrels. Això esta a la  base de la nostra nació gravat a foc, encara que segurament te més rellevància per a uns o per a altres en el moment actual. Cal tenir en compte, però,  que una nació de progrés, com la que jo vull, ha de mirar endavant i, sobretot, saber llegir el seu present. La recreació en el passat, tant a les nacions, els grups socials i les persones, ens porta a la nostàlgia i a una actitud reivindicativa. Pot ser una actitud justa –per veure reconeguda la veritat- però no sempre permet avançar.

    Som una nació de progrés, precisament, per que sempre hem sabut introduir els canvis, incorporar noves persones i pobles, generar nou coneixement, imaginar futurs millors i posar-nos a treballar per aconseguir-los. Per que tenim una voluntat constant de créixer, d’incorporar-nos al mon i formar-ne part, de seguir sent pioners en molts aspectes. Aquesta és la Catalunya que som, que jo reconec i que vull que torni.

    Vull que torni, per que els darrers mesos ha quedat estabornida, confosa i afeblida per un sentiment de frustració: la Espanya a la que pertanyem no ens entén, no ens accepta. Aquest passat 10 de Juliol tots estàvem amb el mateix ànim i, vaig pensar: no és bo sentir-se unit per un sentiment de rebuig, un sentiment atàvic que també ha quedat arrelat a moltes ànimes d’aquest país i que un govern de CiU es va dedicar durant vint i tres anys a revifar:l’enemic és Espanya.

     Jo dic que no. Que Catalunya és una nació en un Estat de les autonomies, un Estat conformat per realitats molt diverses i sensibilitats variades, en el que la nostra és una, específica i concreta, la nostra si, pero una. Que el nostre poble vol la pau per davant de totes les coses, que reivindica la convivència que, de facto i molt intel·ligent i generosament, hem aconseguit entre tots i totes, als pobles i les ciutats, a les botigues, els llocs de treball, les famílies.  Estem units com sempre i anem incorporant persones i idees com sempre, per que som un poble obert i pacífic en les seves arrels.

    I aquesta és la Catalunya que vull que segueixi sent així. Crec sincerament que la gran majoria dels catalans i catalanes, nascuts aquí o allà, parlin la llengua que parlin, volen seguir mantenint el nivell de pau i convivència que hem tingut fins ara de forma modèlica.  Que han de poder confiar en uns dirigents que orientin de forma seriosa el futur de Catalunya en el marc d’una Espanya federal, que permeti avançar en l’autogestió de les regions i en la seva autonomia en la presa de decisions, però que no trenqui amb unes arrels comunes i uns interessos de futur també comuns.

   Tenim empenta i tenim seny: desig i realisme. Cal que recuperem la confiança a les nostres institucions i que les respectives forces polítiques juguin en la mateixa direcció en els grans temes de país i estiguin a l’alçada de la ciutadania.

    I també m’agradaria, per acabar, que la ciutadania estigui a l’alçada del moment actual. Si ens varem mobilitzar els anys setanta i vuitanta per assolir unes llibertats mínimes que ens havien segrestat durant quaranta anys; si ens hem mobilitzat per millorar en el guany de drets i de quotes de benestar... ara toca decidir sobre la direcció que prendrà Catalunya en el marc de l’Estat espanyol i del món. Estem a una cruïlla i el 28 de novembre es decideix quina direcció prendre.

     El meu desig és que els catalans i les catalanes hi participin massivament en aquesta decisió.