La reflexió que molts socialistes i pensadors/es d’esquerra està saltant a l’actualitat darrerament no és exclusiva de Catalunya, ni tant sols d’Espanya. El que alguns mitjans de comunicació i les formacions polítiques de la dreta anomenen “desorientació i renuncia als valors” és, des del punt de vista dels que estem immersos en aquest procés, una oportunitat.
Les crisis provoquen altres crisis, col.lectives i individuals i, de la mateixa forma que moltes persones i famílies estan patint els efectes adversos d’una bogeria econòmico-financera provocada per agents que decideixen en la llunyania i la impunitat total, també el pensament polític es veu afectat i, jo diría que s’ha de veure afectat per força.
Que els partits de la dreta no manifestin cap problema en relació a aquest fenòmen i que, a més, facin el possible per evitar la responsabilització de les entitats responsables per part dels Estats i, a sobre, facin tots els esforços possibles per tornar al status-quo, no ens ha d’extranyar. Ser conservador vol dir justament això: els que s’apleguen entorn a una ideologia conservadora es mouen entorn a aquest concepte, mantenir el que ja es te, conservar els valors i criteris pels quals els que surten beneficiats d’uns desequilibris, siguin sent beneficiàris. La lògica és tant simple que no hi ha espai ni per la auto-crítica, ni pel reconèixement de les desigualtats que aquest sistema comporta, ni molt menys per a la reflexió sobre les millores necessàries.
Però a la esquerra no som així. No ens conformem amb que les coses sempre han estat així, amb que les persones neixen diferents i això ha de condicionar per sempre la seva vida, amb que els poderosos acumulin més poder i més riquesa... El “campi qui pugui” és un concepte que emergeix quan les coses van mal dades, però és la nostra responsabilitat no confondre la cojuntura amb la estructura.
Els nostres mals són estructurals i, des de moltes polítiques, el que hem anat ha estat compensar les desigualtats que es generen. No ho hem d’oblidar. No ho oblidem. La qüestió es, ni més ni menys, que a les esquerres això ens importa, ens interessa, i a les forces conservadores, no.
Estem en una cruïlla per que assumim que ser progressista significa justament això: no resignar-se a un ordre pre-establert. Pre-establert per qui? I per què no es pot modificar, total o parcialment? El que hem inventat els éssers humans, per què no ho podem adaptar a un nou ordre? La esquerra s’enfronta a aquest repte sense vergonya per no tenir totes les respostes, però amb la honestedat de plantejar les preguntes i cercar les solucions.
Això és feblesa? No, ès un exemple clar de responsabilitat col·lectiva, de coratge intel·lectual i de maduresa política. Però no ho volem fer des de les cúpules del saber. També son conservadores.... del seu saber. I nosaltres mateixos, també podem tenir la temptació de ser conservadors de les nostres fórmules històriques i tradicionals. Aferrar-se a les arrels és emocionalment comprensible, és just reconèixer els avenços assolits pels nostres avantpassats, sovint amb dolor i molt d’esforç. Però, com un arbre, també hem de generar la sàvia necessària per que les branques creixin i per que els fulls arribin el més enllà possible.
El món necessita de l’esquerra, més que mai. La ferocitat dels “mercats” (darrera dels quals hi ha persones, no ho oblidem, que fan i que permeten fer), la ofensiva del sector privat i el desprestigi orquestrat del públic, les falsedats que creen opinió i es consoliden com a una xacra que genera desencís i desorientació i, no ho oblido, la incapacitat del sistema de partits d’elevar el llistó per respondre a la societat a la que han de servir, fa que tots i totes ens hi posem i JA.
Sense por de les paraules, exercint la sinceritat, escoltant atentament, donant-nos permís per a imaginar, idear, projectar... Aquests valors de joventut que hem de mantenir a totes les edats: qüestionar-se, aprendre de la realitat, avançar.
No hi ha altre camí, més que el que va endavant. Així que ànims!!
